Païssos catalans? May

Païssos catalans? May

viernes, 13 de octubre de 2017

¿QUÈ REPRESENTA SA FESTA DE S’ESTENDARD?


SA FESTA DE S’ESTENDARD REPRESENTA SA DERROTA SARRAÍNA I  S’ENTRADA DEL REI D’ARAGÓ A SA CIUTAT DE PALMA.

Entrada del rei Jaume I a sa Madina Mayurqa es 30 de desembre de l’any 1229.
Cada 30 de desembre se celebra sa derrota sarraína de l’any 1229 i s’entrada del rei Jaume I a sa Madina Mayurqa (actual Ciutat de Palma). Aquest fet caudal de sa nostra història suposa s’inici de sa nova etapa a sa qual el rei conquistador i es successius monarques de sa dinastía privativa mallorquina col.loquen es fonaments de s’identidat política, social, econòmica i cultural de sa patria mallorquina.
Hem de tenir present que sa senyera que s’Ajuntament de Palma penja pes carrers de Ciutat representa s’insignia del rei d’Aragó, i no de sa bandera de Catalunya. I que amb aquesta dada no se celebra ni s’incorporació de Mallorca en el món català, ni a sa nació catalana, ni tampoc a sa cultura catalana, i molt manco an ets inventats països catalans.
Autoridats portant s'Estendard.
Autoridats duguent s’Estendard.
Sa conquista de Mallorca que se celebra és una passa més de sa reconquista cristiana duita a terme pes monarques aragonesos. Aquest procés de recuperació territorial és recolsat des d’un principi desde Roma amb sa proclamació de sa primera creuada cristiana a territori europeu a l’any 1064 pel Papa Alexandre II. D’aquesta manera sa recuperació de ses terres cristianes no és una tasca just d’Aragó, sinó que a sa reconquista hi participen també gents procedents des diversos territoris hispànics, gascons i occitans. També sa conquista de Mallorca de 1229 se considera una creuada cristiana contra es sarrains. Va esser el Papa Gregori IX es qui va demanar an es nobles occitans que ajudassin a n’en Jaume I a montar s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgències des creuats de Terra Santa. Així és com ses tropes comandades pel rei Jaume I que entren a Madina Mayurqa estan compostes, majoritariment, per gent de tots es territoris de sa Corona (Aragó, es comtats de lo que avui en dia és Catalunya, Montpeller i Provença), com també per nobles occitans i gascons, i per cavallers i aventurers dets altres regnes hispànics de Castella, Navarra i Portugal.
Tropes aragoneses a sa conquista cristiana de sa Madina Mayurqa 1229.
S’Estendard que aquest dia desfila pes carrers de Palma representa sa senyera dels reis d’Aragó, tal com mos ho recorda es cronista Ramon Muntaner: “tots añs lo jorn de Sant Silvestre e de Sancta Coloma, en que fo presa Mallorques per lo dit senyor rey, se fa professó a sa Ciutat ab sa senyera del dit senyor rey.
A partir d’aquets colors reials cada regne de sa Corona d’Aragó va creant ses seves pròpies insignies. Així ho fan a l’any 1312 es representants de Mallorca que obtenen del rei Sanx sa bandera des regne. Posteriorment es mateix rei Jaume III de Mallorca també mallorquinisa es colors de sa Casa de Mallorca, que fins an es seu regnat han estat es mateixos que ets aragonesos. Es greu enfrontament entre en Jaume III i es seu cunyat, en Pere IV d’Aragó, li fan diferenciar es dos blasons travessant es colors germans emb una franja blava. Aquests colors mallorquinisats, que representen es regne a l’any 1558, actualment són es colors des Govern de ses Illes Balears.
Escut Govern de ses Illes Balears.

En resum, i en paraules des poeta pollensí Miquel Costa i Llobera, sa festa de s’Estendard significa «sa fundació de sa Patria mallorquina juntament amb s’implantació de sa Creu»”.
Festa de s'Estendard.
Festa de s’Estendard.

martes, 26 de septiembre de 2017

Jo no som català de Mallorca


Toni Ballester |
renegatsFins fa pocs anys esser i sentir-se mallorquí era absolutament normal i un orgull pesnats a Mallorca que per aquell temps miràvem de reüll ets estrangers que començaven a venir per ses nostres terres i que poc a poc anaren colonisant sa nostra estimada roqueta. Aquests estrangers compraren una mala fi de cases a sa forania o devora la mar, però s’incoporaren dins es nostro dia a dia sense influir en sa nostra identidat o sa nostra manera de xerrar. I ara, passats ets anys ja no mos sorprèn lo més minim veure estrangers a ca nostra, no senyor, ni molt manco.
Al contrari, lo que mos ve de nou avui en dia són aquests nous colonisadors com ells mateixos s’anomenen quan s’identifiquen com a catalans de Mallorca, una nova denominació que no sabem exactament d’on procedeix i d’on ve, perquè una de dues, o ets mallorquí… o ets català, ses dues coses an es mateix temps és impossible. És com si diguéssim un madrileny de Múrcia, o un sevillà de Galícia, o un aragonès de Bilbao, per posar un parell d’exemples gràfics. Idò bé, aquests bons senyors que se fan anomenar catalans de Mallorca són es qui realment estan causant una greu colonisació quan imposen una llengo, una cultura i una identidat forasteres: sa catalana. Aquests són es que estan introduint dins ca nostra es xerrar, sa cultura i ses tradicions de sa veïnada Catalunya. Aquests són es vertaders culpables de s’arraconament de tot lo mallorquí, o sigui, des nostros propis hàbits i costums ancestrals que responen a una sàvia i pacífica manera de viure, calmada i placentera que actualment corr es perill d’anar-se’n a fer baumes. Res més lamentable mos podria passar an es mallorquins que assimilar-mos a una Catalunya que se creu que té molt que ensenyar-mos, quan sa realidat és que són ells es qui haurien d’aprendre sobretot de sa nostra mil·lenària cultura, llengo, identidat i manera d’esser, ben diferenciada, com sabem, de sa catalana.
Esperem, pes bé de tots, que es mallorquins de rel que encara estimam lo nostro comencem a obrir ets uis de bon de veres i reviscolem s’ancestral llegat llingüístic-cultural que mos han traspassat es nostros pares i padrins al llarg de sigles perquè, si no ho feim així, correm es perill que amb el temps desaparegui per sempre. I noltros serem es culpables de consentir-ho i no aturar-ho quan era hora. I per veure que això no va de berbes, basta escoltar ses declaracions i fets de sa majoria des nostros actuals governants, màxims culpables de sa greu catalanisació que patim.
Noltros, es vertaders mallorquins, no actuam com ets anomenats catalans de Mallorca. Noltros som gent pacífica que estimam lo nostro i que per res del món mos vendrem a ses doctrines marcades pes Govern catalanista que tenim per arribar a esser bons catalans de Mallorca. Ni en Biel Barceló, ni na Françina Armengol, ni ets altres polítics tenen sa talla suficient per representar sa voluntat de sa gran majoría de mallorquins que no accepta sa catalanisació de sa seva terra.
I ara ve sa pregunta que mos feim sa gran majoria de mallorquins: ¿què podem esperar de polítics que aspiren a fer-mos sa quinta província de Catalunya, o sigui la Catalunya insular, com diuen, per satisfer ses ànsies de poder de sa Generalitat? Sa resposta és molt simple: res de bo.
Article publicat diumenge 24 de setembre de 2017 a mallorcadiario.com

miércoles, 20 de septiembre de 2017

S’HISTÒRIA DE SES ILLES BALEARS NO VA COMENSÀ A 1229.




Aquests darrers anys m’he donat compte que s’indagar a arxius, biblioteques i numeroses fonts existents a ses estanteries, no basta.
Cada “conquistador” “poblador” i “repoblador” posterior an es S. XII s’ha preocupat més d’esborrar vestigis, història i documents que de mantenir-los. Crida s’atenció que no se trobi res del món àrab tan prolifer a construccions, rutes per desplassar-se, conexements i ensenyances, etc. quan tenim que limitar-mos a restos arqueològics que no han estat destruits, escrits apenes ben conservats i traduccions que dexen molt que desitjar. De s’època romana i anteriors, resulta més fàcil donar amb senyes de cultura existent que d’algo que succeí a partir de tres sigles després.
En canvi, en recórrir a petits pobles, a fons privades i tan sols valorades de biblioteques casi ignorades. A s’arxiu diocesà, a parroquies i arcons, cofres i caxas ignorades a fincas rústiques… allà sí que se troba qualcuna cosa. En llatí o en àrab, altres vegades mesclat donant pas a un sucós, ric i singular llenguatge, més xerrat que escrit però molt utilisat a sa comunidat mallorquina des des sigles IX fins a ses tropellies que tan desgarradorament féren es Cristians de sa Península, i molt recentment Es Decret de Nova Planta allà pets anys 1715 – 1717, que ni es Sant Ofici, ni es berébers des Rif de s’actual Sàhara Occidental ni es molts piratas que recalaren a ses nostres illes, deterioraren, destruiren ni condicionaren de forma tan voràs, depredadora, mesquina i interessada.
No té que extranyar que durant aquestes tres darreres dècades, es catalanistes d’aquestes illes, en preténdre emular tanta injustícia amb sa nostra llengo, sa nostra cultura i es nostro poble, se guanyin tanta antipatía que rossa s’odi. Des de ses escoles d’ensenyansa primària fins s’UIB, des de organismes oficials, premsa escrita, radio i TV, parex molt premeditada s’agressió an es components de sa nostra cultura. A tots ells. Cert deu esser que respon a interéssos polítics i econòmics massa mesquins.
Es topònims de s’Illa de Mallorca guarden unes rels d’origen llatí i altres d’origen àrab, ni tan sols es conquistadors des sigle XIII ho modificaren. En castellanisaren qualcunes, en cristianisaren altres, però respectaren es seus orígens i ho justifica s’història, ets escrits i sa geología. Ni es dictador an es nostros temps moderns ho modificà, i a s’actualidat s’ha de soportar que uns hipotètics “Països Catalans” atenten una vegada més a sa nostra cultura, aquesta vegada amb més agressividat que violència, en part per s’apatía, passividat i tranquilidat que tant mos caracterisa an es de Balears.
Segur que si mos desplassam a Menorca, Eivissa, Formentera i demés illes i illots, trobarem senyes inconfundibles de sa nostra identidat, idò parex que no són suficients es topònims, ses costums, es talaiots, sa música, ses rondalles, es proverbos, sa gastronomía, etc. per fer valer sa nostra forma d’esser, sa nostra indepèndencia d’altres cultures, es nostro poble.
Abans de sa Conquista, Mallorca va esse reine desde que s’independisà de sa Taifa de Dènia, abans d’esser considerades Illes Orientals de s’Al-Àndalus foren bres d’un poble que sigle darrera sigle sofri saquetjos, assalts i maldats. No consentirem més dependències, ni avasallaments, ni imposicions. Axò són ses Illes Balears, i noltros vivim, xerram i sentim com homos i dones de Balears.

http://grupodacciobalear.com/shistoria-de-sas-islas-balears-no-va-comensa-a-1229/

miércoles, 23 de agosto de 2017

Reino catalano-aragones? Nunca ha existido un reino catalán, ni país catalan ni países catalanes

 http://sapatriamallorquina.blogspot.com.es/

 

700 ANYS DE SA BANDERA DE MALLORCA




Bandera de Mallorca
Es 14 de desembre de 2012 se varen commemorar es 700 anys de sa bandera atorgada pel Rei Sanxo an ets ambaixadors mallorquins. Uns colors que s’han mantengut durant segles i que han anat evolucionant durant aquests set segles fins a s’actual bandera que penja des balcons de ses nostres institucions.

Segell d'en Ramon Berenguer IV
S’origen des pals que formen part de sa bandera mallorquina els trobam a Aragó i no a Barcelona. Se tracta de dos segells. Es primer de l’any 1150 des  Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV. I es segon ès es segell de Millau de 1187 des seu fill, ja Rei d’Aragó, Alfons II. A s’armorial de Wijnbergen (1265 -1270) apareixen es quatre pals familiars de “le roy darragon d'or à 4 pals de guiules”.  

Armorial de Wijnbergen 
Per altre banda també tenim documentat que es colors representatius de sa Casa de Barcelona són sa Creu de Sant Jordi. Així se pot observar a una còpia dets Usatges de Barcelona de 1300, on hi figura una miniatura d’en Ramon Berenguer I. Està clar que no eren es seus colors, ja que en es segle XI encara no existia s’heràldica familiar.  Significa que en aquesta copia dets Usatges se varen pintar es colors de Barcelona vigents en es segle XIV, sa Creu de Sant Jordi, documentada per primer pic en un segell de 1288.

Usatges de Barcelona
Es pals no són d’origen barceloní. No ès certa sa llegenda des dits banyats en sa  sang des Comte de Barcelona Wilfred (segle IX). A més de no haver-hi cap de documentat que ho demostri, sa realitat ès que en es segle IX encara no existien ses armes personals. Es a principi des segle XI que varen aparèixer es primers escuts d’armes que identificaven es cavaller en es combat. Durant ses Creuades va començar sa diferenciació  amb dibuixos de lleons, àguiles i dragons. I només ès a partir de mitjans des segle XII que varen començar a  fer-se hereditàries.


Tomba d'en Ramon Berenguer III
Tampoc es pals apareguts a sa tomba des Comte de Barcelona Ramon Berenguer II (segle XI) són originals des seu temps. Probablement ès que durant es trasllat de sa tomba duit a terme a s’època  d’en Pere IV, 300 anys  més tard, s’hi pintassin es pals. Com tampoc que siguin d’en Ramon Berenguer III (segle XII). S’hipotesi sosté que quan es Comte de Barcelona Ramon Berenguer III va incorporar Provença an es seus dominis (1112), emprava un bastó per cada territori: Barcelona, Besalú i Provença. Però lo cert ès que a sa conquista de Mallorca de 1115 s’unica bandera que va onejar va ser sa vermella de Pisa atorgada pel Papa amb senyal de croada.


Escuts de Mallorca i Barcelona
Durant s’Edat Mitja es pals familiars aragonesos varen passar a formar part des colors propis de cada territori aragonès. Mallorca va agafar es pals aragonesos a partir de s’atorgament de s’escut de la Ciutat i el Regne que va fer en Jaume I el 1269, ”de la una part sia lo senyal nostre e en laltre part lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques”, mentres que Barcelona va incorporar es pals en es seu escut el 1345 quan en Pere IV va autoritzar afegir-los a sa Creu de Sant Jordi, “signo nostro et signo dicte civitatis”.


Colors de sa Monarquia de Mallorca
A diferència de Barcelona es Regne de Mallorca va tenir uns reis privatius que no va compartir amb cap altre territori. Per això es Reis de sa Casa de Mallorca varen tenir que distingir es seus colors familiars des de sa Casa d’Aragó. En Jaume II va introduir una brisura en es colors familiars suprimint una de ses quatre barres, quedant en tres, tal com encara podem contemplar en es Saló des Tron des Castell de Bellver. 


Atlas Mallorquí
Posteriorment el 1312 el Rei Sanxo, inspirant-se en s’escut de 1269, va convertir es colors familiars de sa Casa de Mallorca en sa bandera des Regne. Sa tractava d’una insígnia en quatre quarters, dos amb so Palau de s’Almudaina i ets altres dos amb sos tres pals de sa dinastia mallorquina, i que podem observar en distints portolans de s’Edat Mitja. 


Armes del Rei de Mallorca
Per altra banda, també podem observar en es mapes, com, un pic desapareguda sa dinastia mallorquina es Regne de Mallorca va afegir com a símbol territorial es colors aragonesos travassats amb una barra blava, s’escut actual des Govern de ses Illes Balears.




En es funerals d’Anvers de l’Emperador Carles (1558) podem observar també com es colors familiars varen passar a ser es colors territorials de Nàpols i de Sicília.


Funeral d'en Carles V a Anvers


Colors de Catalunya, Mallorca i Aragó
Durant molts de segles s’escut quarterat de sa ciutat de Barcelona  va representar es Principat de Catalunya, s’escut travessat amb sa barra blava es Regne de Mallorca i es quatre pals reials es Regne d’Aragó.




Encara que en ocasions també se va representar Catalunya amb ses barres reials, i Aragó també se va representar en ocasions per sa Creu d’Alcoraz i  sa Creu de n’Iñigo Arista. 


Pals aragonesos representant Catalunya, Creu d'Alcoraz i Creu de n'Iñigo Arista

Però no va ser fins sa Renaixença que Catalunya se va apropiar des bastons aragonesos per fer sa seva bandera. Així ès com es catalanisme mos diu que ets escuts quadribarrats que trobam a Balears demostren sa catalanitat de sa nostra terra. Però no ès així. Aquests escuts representen es colors del Rei d’Aragó, ja que Mallorca, una vegada desapareguda sa dinastia privativa se va reincorporar an es dominis del Rei d’Aragó, que tenia com escut es quatre pals.


Colors dels Reis d'Aragó

¿CATALÀ?, ¿PER QUÈ?, SI NO ÉS NOSTRO



Desgraciadament aquesta és una de ses preguntes que mos feim des de fa molts d’anys sa majoria de ciutadans degut a que sa nostra llengo i cultura està més amenassada que mai. Si mos remontam a temps passats vorem com amb s’entrada de sa democràcia i sa creació de ses autonomies es nostros polítics optaren a l’any 1983, o sigui fa 34 anys, a conveniència seva i sense consultar-ho an es propi poble, que sa nostra llengo vernacla passaria a esser sa catalana, posant damunt s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia que s’havia de promocionar s’estudi i protecció de ses diferents modalidats de cada illa, o sigui, des mallorquí, des menorquí i de s’eivissenc-formenterenc, cosa que com tots sabem s’han passat pes forro de ses butxaques, o sigui, que ells matexos han incumplit sa llei.
¿I què s’ha conseguit amb axò amb so pas des temps?. Ido molt fàcil, que sa nostra llengo i cultura estigui en procés de desaparició degut a s’entrada d’una altra llengo duita de s’altra part de la mar, sa catalana, una llengo que ademés d’esser forastera i estranya per noltros sa gran majoria no l’empleiam.
Recorda que tens tot es dret a xerrar amb sa teva llengo vernacla, amb sa que t’ensenyaren es teus pares i padrins des des bres, amb sa que precisament ells agafaren des seus antepassats a lo llarg des sigles, amb sa que mos pertenex per història, sa balear. No ho dubtis, fe gala d’ella, sentit orgullós de sabrer-la xerrar.

 http://grupodacciobalear.com/catala-per-que-si-no-es-nostro/

martes, 11 de abril de 2017



¿SABÍEU QUE A 1595 D. JUAN BINIMELIS ESCRIGUÉ UNA HISTÒRIA DE MALLORCA EN MALLORQUÍ?



D. Juan Binimelis, cronista des Reine de Mallorca.
Idò si, a finals des sigle XVI D. Juan Binimelis y Garcia (Manacor, 1538 – Palma, 1616), sacerdot, metge, historiador y geògraf mallorquí, a instàncias des jurats de sa ciutat y des Reine de Mallorca a l’añy 1595 va escriure en mallorquí una Història nova de l’illa de Mallorca, sa qual ell matex le va traduí a nes castellà a  l’añy 1601. Una maravellosa obra que avui en dia està desparesquda, malgrat sa preocupació que tengué D. Binimelis per evitar que no se perdés a lo llarg des temps, dexant per tal fet aquest entreñable escrit a nes seu propi testament: (P.D. Vui recalcar que som escrit sas sevas paraulas emb so malloquí d’avui en dia, no emb so que s’empleava per aquell temps).
   – “Dex a nes magnifics señors jurats de sa present ciutat y reine una Història des present reine de Mallorca, sa qual jo he compost emb molt de trabay; a sa qual se troben sas demés antiguedats y cosas curiosas que d’aquest reine se poren sebre. Y perquè aquest trabay no siga perdut y sigui de qualque profit, vuy y orden que dits magnifics jurats tenguin sa dita Història (sa qual està escrita duplicada de sa meva mà, una en llengo castellana y s’altra, que ès s’original, en sa nostra llengo mallorquina) encadenada, com tenen es llibres des privilègis dins s’Arxiu, y que d’aquell no puguí esser treta per cap causa o rahó, a no esser que sia pes Sermó de s’Estandart o altres. En cas de contrafecció dex dita Història, axí s’ecrita en castellà com en mallorquí, a nes Col.legi dels Pares de sa Compañia de Jesus”.

LLengo mallorquina Juan Binimelis.


Historia General des Reine de Mallorca.
Per lo tant, si sabem que D. Juan Binimelis va escriure de sa seva pròpia mà sa redacció mallorquina (1595) y sa castellana (1601) de s’Història de Mallorca, ¿per què ara, més de quatre sigles después, es conversos mos volen fer creure que le va escriure en català y no en mallorquí? ¡No serà perquè no heu dexas ben clar a nes seu testament!

miércoles, 15 de marzo de 2017

S’HISTÒRIA DE SAS ISLAS BALEARS NO VA COMENSÀ A 1229.




Aquests darrers añys m’he donat conte que s’indagar a arxius, bibliotecas y numerosas fons existents a sas estanterias, no basta.
Cada “conquistador” “poblador” y “repoblador” posterior a n’es S. XII s’ha preocupat més d’esborrar vestigis, història y documents que de mantenirlós. Crida s’atenció que no se trobi res d’el món àrab tan prolifer a construccions, rutas per desplassarsè, conexements y enseñansas, etc. quand tenim que limitarmós a restos arqueològics que no han estat destruits, escrits apenas ben conservats y traduccions que dexen molt que desitjar. De s’època romana y anteriors, resulta més fàcil donar emb señas de cultura existent que d’algo que succeí a partir de tres sigles después.
En canvi, en recórrir a petits pobles, a fons privadas y apenas valoradas de bibliotecas casi ignoradas. A s’arxiu diocesà, a parroquias y arcons, cofres y caxas ignoradas a fincas rústicas… allà sí que se troba qualcuna cosa. En llatí o en àrab, altras vegadas mesclat donant pas a un sucós, ric y singular llenguatge, més xerrat que escrit però molt utilisat a sa comunidat mallorquina desde es sigles IX fins a sas tropellías que tan desgarradorament féren es Cristians de sa Península, y molt recentment Es Decret de Nova Planta allà p’ets añys 1715 – 1717, que ni es Sant Ofici, ni es berébers d’es Rif de s’actual Sàhara Occidental ni es molts piratas que recalaren a sas nostras islas, deterioraren, destruiren ni condicionaren de forma tan voràs, depredadora, mesquina y interessada.
No té que extrañar que durant aquestas tres darreras dècadas, es catalanistes d’aquestas islas, en preténdre emular tanta injustícia emb sa nostra llengo, sa nostra cultura y es nostro poble, se guañin tanta antipatía que rossa s’odi. Desde sas escolas d’enseñansa primària fins s’UIB, desde organismes oficials, prensa escrita, radio y TV, parex molt premeditada s’agressió a n’es components de sa nostra cultura. A tots ells. Cert deu esser que respon a interéssos polítics, y econòmics massa mesquins.
Es topònims de s’Isla de Mallorca guarden unas arrels d’origen llatí y altras d’origen àrab, ni tan sols es conquistadors d’es sigle XIII heu modificaren. En castellanizaren qualcunas, en cristianizaren altras, però respectaren es seus orígens y heu justifica s’història, ets escrits y sa geología. Ni es dictador a n’es nostros temps moderns heu modificà, y a s’actualidad s’ha de soportar que uns hipotètics “Països Catalans” atentan una vegada més a sa nostra cultura, aquesta vegada emb més agressividat que violència, en part per s’apatía, passividat y tranquilidat que tant mos caracterisa a n’es de Balears.
Segur que si mos desplassam a Menorca, Eivissa, Formentera y demés islas y islots, trobarem señas inconfundibles de sa nostra identidat, idò parex que no són suficients es topònims, sas costums, es talaiots, sa música, sas rondayas, es proverbos, sa gastronomía, etc. per fer valer sa nostra forma d’esser, sa nostra indepèndencia d’altras culturas, es nostro poble.
Abans de sa Conquista, Mallorca va esse reine desde que s’independisà de sa Taifa de Dènia, abans d’esser consideradas Islas Orientals de s’Al-Àndalus foren bres d’un poble que sigle darrera sigle sofri saquetjos, assalts y maldats. No consentirem més dependèncias, ni avasallaments, ni imposicions. Axò són sas Islas Balears, y noltros vivim, xerram y sentim com homos y donas de Balears.
Tomeu Pizà.
Economista, docent y expert en història àrab.

miércoles, 4 de enero de 2017

FALSAS BASES SOBRE SA REPOBLACIÓ DE SAS BALEARS PER CATALANS.




onquista de Mallorca rey Jaume I – 1229.
Después de sa Conquista d’en Jaume I quedà Mallorca mol falta de gent , perquè molts d’es guerrers havian ja tornat a sas seuas terras d’origen (después d’es Repartiment), altres havian mort a sa batalla, empitjorant sa situació un brot de pesta que surgí después de sa guerra, per sa qual moriren molts d’es que havian salvat sas seuas vidas a sa contenda. Per tals circunstàncias, es nostro rey En Jaume I, mandà que vengués gent d’Aragó (no de Cataluña.) (Marsili llibre 6º, cap 14, y Zurita llibre 3º cap 9). Bastarian aquests datos deduíts de s’Història General d’es Reyne de Mallorca, de l’añy 1840 (Tom I pàg. 331), escrita p’es millors cronistas d’aquella època, (Dameto, Mut y Alemañy), per assegurar que no va existí repoblació catalana de cap casta.

Llibre Història General d’es Reyne de Mallorca – 1840.
Però entrem a una ampliació de datos, en apoyó de lo anteriorment exposat. Emb s’història en sa mà, y no haguent hagut dita repoblació, no hey hagué tampoc llengo catalana. No consta a sa Crònica d’el rey Jaume I “Llibre des feyts,”, que aquest autorisàs tal repoblació. Tampoc existexen d’ells vestigis arqueològics, arquitectònics y culturals a sa nostra terra. Y tocaria haverní en gran medida en es camp agrari, a quals casas mallorquinas porem donarlí una antiguedat de més de 2.000 añys. Sa matexa antiguedat porem donarlas a sas casas de Menorca y Ervissa, aquesta derrera emb edificacions similars a sas de s’Orient Mitjà, y clarament distintas a sas de Mallorca y Menorca. Són completament diferents a sas “masías” de sa pagesia de Cataluña. Es camp mallorquí estaria plegat d’edificacions d’estil català.

Masía catalana d’es sigle XVI.


Possessió mallorquina.
Tampoc existex cap vestigi d’es romànic català. La Santa Mare Iglesia en aquellas fetxas ordenà a n’ets habitants de Balears que tenguessin posadas sas claus en es pañy de sa porta de sas seuas viviendas sas vinticuatre horas d’es dia, perquè qualsevol cristià major d’edat pogués entrar en es domicilis, cosa que es propi Miguel d’Unamuno comentà a sa seua obra “Por tierras de Portugal y España” , quedant maravellat de dita disposició. (Recordem que en es matex llibre escrigué que a cada poble que visitava desitjava lletgir en sa llengo pròpia des lloc, y que aquí, a Balears, li agradava lletgir mallorquí, però que s’escrit heu fos, y no en català).

Miquel d’Unamuno, llengo mallorquina – 1916.
Pèr cert que aquesta normativa de dexar sa clau a sa porta emb es temps se convertí en costum, y aquesta se va seguí practicant a todas sas Balears fins mitjans d’es sigle XX. Però no només d’arquitectura se compose es bagatge cultural d’un poble, y vegiguem s’aspecte familiar d’un contingent humà: sa família.
Antigament era costum molt arraigada posar es nom de pila a n’es seus descendents, es matex nom que es seus ascendents, y axí veym noms d’homos típics de Cataluña que són de procedència germànica, en canvi en es noms d’ets homos de sas Balears porem apreciar que varen esser de molt variada procedència, tal y com correspon a unas islas tan cosmopolitas com sas nostras, en que es seus orígens varen esser netament mediterràneas: fenicias, israelitas, gregas, romanas, predominat s’origen hebreu (israelita).
Insistint en es valor filològic y antiguedat de sa nostra estimada llengo balear, y ets antics noms de sa seua toponímia (actualment baratats injustament per adaptarlós a s’ortografía catalana) existexen datos llingüístics que demostran que ja se xerrava balear abans de sa Conquista. Emb sa dominació romana agafà assiento a Balears es Llatí vulgar, adquirint sa nostra llengo una especial característica peculiar, diferent a moltas de sas llengos que l’enrevoltan, en quals antiquíssims temps Balears ja era un poble format y reconegut per tot s’orbe (recordar es nostros valents foners balears) , y emb so seu propi idioma ben definit emb sa particularidat de que a Balears s’ha conservat pur y molt més ric, precisament per esser propiedat exclusiva de sas nostras islas.

Foners Balears.
Però avuy queda despreciada y trepitjada p’es propis mallorquins, y en perill de desaparexer per s’imposició d’es català, que may havia estat sa nostra llengo. Después d’una època de guerras varen esse molts es mallorquins nobles y plebeus que fogint cap a sas costas de s’Ampurdà, perquè Barcelona no oferia refugi a sas naus, pués sa costa era arenosa. Fet històric que demostrà que s’ús d’ets artículs es, sa, ets etc, típica y exclusivament mallorquinas, varen esse empleyadas també a s’Ampurdà, y no és aceptable basar aquests fets, en acció alguna per part de Cataluña, sinó que es fet és degut a sa presència de gents de Balears.
José Ant. Ripoll.- Vocal de relacions públicas de sa Plataforma Cívica en defensa de sa Llengo Balear.


 http://grupodacciobalear.com/falsas-bases-sobre-sa-repoblacio-de-sas-balears-per-catalans/

miércoles, 28 de diciembre de 2016

La identidad traicionada

Gari Durán Vadell |
12SdGARI DURÁN VADELL
HOY SE PERPETRA la enésima traición al pueblo mallorquín, a su historia y a su identidad. En el Consell de Mallorca, la izquierda nacionalista, la podemita y lo que sea El PI votarán que la Diada de Mallorca pase del 12 de septiembre al 31 de diciembre. Para que lo entiendan, -si me permiten el anacronismo-, se sustituye el día en que nuestro primer monarca privativo, Jaime II, juraba nuestros derechos y libertades, por aquél en el que el rey de Aragón entró a sangre y fuego en Madina Mayurqa. O para que lo comprendan todavía mejor: se elimina la memoria del reino privativo, -nuestro verdadero hecho diferencial- en beneficio del día en que pasamos a formar parte de la entidad ahistórica llamada països catalans, sustento político -no sólo cultural- del separatismo sucursalista de nuestras islas. 
Ya ocurrió en 1983. Se cambió el nombre de nuestra lengua, de espaldas al pueblo, en nombre de un consenso que se cerró en los despachos, que algunos se cobraron bien y que se vistió de un cientifismo que nadie, con una ligera noción de sociolingüística, sería hoy capaz de sostener. Pero la traición se consumó, quedó bien blindada en el Estatut, confirmada en su reforma y convertida en una verdad de fe de la que no cabe disentir bajo pena de excomunión «gonella» y fascista.

Para que no quepa ninguna duda sobre sus intenciones, una semana antes de que se produzca la votación, ya se hacía público el lema de esta Diada «Per la plena sobirania de Mallorca. Construïm els Països Catalans». Que se hiciera antes de pasar por el trámite de la votación, ya es lo de menos. Se aprobará sin consenso, con el voto en contra del partido mayoritario -el PP- y el de Ciudadanos. Quizás en esta ocasión ha sido imposible el pacto de despachos, así que la vergüenza se consumará -esta vez- en público, sin que quepa la menor duda de quién perpetra la traición. 
El nacionalismo no suele engañar sobre sus intenciones, de hecho, desde los inicios de la autonomía siempre ha mantenido que la Diada de Mallorca debía ser el 31 de diciembre y así lo ha manifestado a lo largo de los años tanto en las algaradas callejeras previas a la ofrenda floral a Jaime I como en la Festa d l'Estendard. Pero en estos tiempos de democracia asamblearia y transparencia pluscuamperfecta, aun teniendo a un presidente de Més en el Consell, había que vestir el santo. 
Nada más llegar a Palau Reial, Miquel Ensenyat, en un alarde de impostura, invitó a participar a los mallorquines en una decisión que ya estaba más que tomada. «El 12 de septiembre, como Diada de Mallorca no tiene arraigo popular, quizás habría que repensarla». Poco después, se constituía una comisión especial que tenía como objeto «estudiar y, si convenía, elevar al Pleno» no si se debía o no cambiar la fecha de la Diada o qué hacer para mejorarla, sino directamente buscar «un día alternativo al actual 12 de septiembre como más acertado para celebrar la Diada de Mallorca». Que nadie, salvo su partido, hubiese planteado jamás la necesidad de un cambio, poco importaba. 
Consultas a «expertos en la materia», un proceso participativo abierto a la ciudadanía en el que opinaron ¡46 personas! y un dictamen plagado de contradicciones, es el resultado de ese «repensamiento». Creo que hubiera sido bastante más honesto manifestar desde el primer momento que, ahora que se había conseguido la presidencia del Consell de Mallorca y que los votos de sus socios se lo iban permitir, impondrían su deseo, manifestado durante tantos años, de que la Diada de Mallorca fuese el 31 de diciembre. Sin más. 
Si hablamos del dictamen con el que se pretende justificar el atropello, una vez impuesta la premisa de que el 12 de septiembre carece de arraigo popular, se pasa a menospreciar el acontecimiento histórico celebrado, así como cualquier logro o circunstancia que justifique la importancia que tuvo para Mallorca su monarquía privativa, hasta el punto de que, en un párrafo de insultante displicencia hacia nuestro hecho diferencial y momento de mayor esplendor de la isla, no sólo se considera inoportuna la ofrenda floral a nuestro rey Jaime II, sino que se concluye: «esta Comisión no ve la necesidad de homenajes a los reyes privativos o generales de Aragón». 
Siguiendo con el dictamen, para la totalidad de los historiadores consultados -no me encuentro entre ellos- el 31 de diciembre de 1229 es «el momento simbólico del nacimiento del pueblo mallorquín tal y como lo conocemos hoy en día». Es decir, la indubitada Epifanía de los mallorquines. Borramos de un plumazo la Mallorca talayótica, la romana, la paleocristiana, la bizantina, la musulmana, la judaica, todas ellas documentadas en las fuentes escritas o en los hallazgos arqueológicos que han definido - sobre todo la Antigüedad- nuestra singularidad como ningún otro momento, si exceptuamos el de la monarquía privativa. Mallorca nace en 1229, como podía haberlo hecho en cualquier momento decidido por políticos de este jaez. De nuevo, como es común en todos los nacionalismos, la Historia como coartada. 
Sin embargo, frente al cariz claramente positivo que desde una lectura actual tiene el juramento de los Privilegios y Franquezas del reino de Mallorca por parte de Jaime II, la conquista de Madina Mayurqa está plagada de elementos que casan mal con la corrección política al uso. De modo que en el dictamen se reconoce el origen sangriento de la conmemoración, pero se proponen charlas de interculturalidad para justificarlo (cabe decir que hablamos de los mismos políticos que se niegan a celebrar el Día de la Hispanidad, por los mismos motivos que obvian en el 31 de diciembre). Por supuesto, el carácter de reconquista para la Cristiandad que fundamentó su celebración en Palma desde siempre, se elude también, porque no tiene cabida en una institución que se autodenomina «laica». 
Todo ello nos lleva a una celebración confusa en su forma, de la que hay que blanquear el origen hasta llegar al ridículo y colgarla de una fiesta palmesana bien arraigada - la de l'Estendard- , que está catalogada, por cierto, como Bien de Interés Cultural y que, por tanto, no puede ser modificada. 
Impuesto su criterio, esta vez no podrán acogerse a la mentira del consenso. En cuanto a los que en 1997 votaron una cosa y hoy cambian de opinión, en su conciencia queda.
_________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares

miércoles, 14 de diciembre de 2016

¿Por qué no quieren el 12 de septiembre?


Joan Font Rosselló |
ensenyJOAN FONT ROSSELLÓ
Las filtraciones de la sala de máquinas del Consell de Mallorca a ciertos periodistas afines apuntan a que Més se habría salido con la suya a la hora de imponer la fecha del 31 de diciembre como Diada de Mallorca, sustituyendo la actual del 12 de septiembre. Se trata de una reclamación histórica del catalanismo que, una vez más, se sale con la suya en medio de la indiferencia silenciosa de la derecha y la genuflexión de la izquierda balear, las muletas cómplices y necesarias para que el catalanismo siga avanzando en su deseo de construir simbólicamente una identidad mallorquina ajustada a su ideología. O sea, tratando de magnificar al máximo aquellos vínculos que nos unirían a los catalanes y despreciando todos aquellos –muchísimo más numerosos a lo largo de los 3.000 años de nuestra historia, incluso del último milenio, se mire por donde se mire– que nos distancian de nuestros queridísimos “germanos del norte”. De ahí la obsesión de Miquel Ensenyat de eliminar la Diada del 12 de septiembre no por su falta de arraigo (¿y qué arraigo tiene todo lo que organiza el catalanismo por estos pagos a pesar de contar con todo el apoyo público e institucional?), no por falta de popularidad (¿acaso fue muy popular denominar la lengua como “catalana” en 1983 cuando cinco años antes la Constitución Española fue publicada en el BOE en “lengua balear” (sic)?), sino porque el 12 de septiembre nos remite a unos hechos que no encajan en los esquemas mentales de quienes pretenden inculcarnos la historiografía romántica catalanista que, no olvidemos, tiene apenas siglo y medio de existencia, no más.
En efecto, de lo que estamos hablando aquí y ahora no es de historia sino de adecuar los símbolos identitarios (lengua, bandera, diadas) del pueblo mallorquín –y por extensión, del balear– a una determinada ideología de corte nacionalista, la que empieza a asomar su cabecita tímidamente a finales del siglo XIX, circa 1880, en plena Renaixença catalana. Como ha pormenorizado con todo lujo de detalles el profesor e historiador de la lengua August Rafanell en La il·lusió occitana (Ed. Crema, 2006), hasta 1880 la inmensa mayoría de expertos en lenguas románicas consideraban el “catalán” (igual que el mallorquín-balear y el valenciano) como un dialecto de la lengua provenzal, lemosina o de Oc. Las pruebas son abrumadoras. Sólo algunos, como Ballot y Antonio de Bofarull, autores de las primeras gramáticas de catalán, se habían atrevido a afirmar que el catalán era una lengua separada de la legendaria lengua de los trovadores, la langue d’Oc. Para que se hagan una idea, en 1874, cuatro ilustres baleares (Jeroni Rosselló, Pons Gallarza, Tomàs Forteza y el menorquín Quadrado) aceptaron formar parte de una Academia de la Lengua de Oc encabezada por el genial poeta occitano Frederic Mistral y sus felibres, academia que tenía por objeto normativizar, fijar y codificar la lengua provenzal en la que se subsumían el catalán, el valenciano y el balear. Entonces, la inmensa mayoría de los prohombres de la Renaixença (Aribau, Víctor Balaguer, Milà i Fontanals, Verdaguer, Maragall...) no dudaban de la unidad lingüística y cultural con los occitanos de allende los Pirineos. Es más, la Renaixença catalana se consideraba deudora del admirable renacimiento de las letras occitanas. Los primeros juegos florales de Barcelona (1859) se inauguran cinco años después de la fundación del Felibrige (1854), la aurora del movimiento occitanista encabezado por Mistral. Su influencia será tanta que alcanzará a los juegos florales de Barcelona donde se aceptarán las obras de los poetas ultrapirenaicos siempre que se escriban en una grafía comprensible. 
Sólo tras la ruptura de relaciones entre el francés Mistral y el español Víctor Balaguer por circunstancias políticas se esfuma la posibilidad de crear una ortografía y gramática unificadas entre ambos lados de los Pirineos. Es entonces cuando el espíritu de los tiempos cambia. Los catalanes ven en sus hermanos occitanos más un lastre que un impulso y empiezan a tomar conciencia de la separación idiomática. Mossèn Alcover, sin ir más lejos, pocos años antes de presidir el I Congrés de la Llengua Catalana (1906), todavía creía en la unidad de la lengua occitana. Como apunta Rafanell, tendremos que esperar al 1934, en plena II República, cuando Fabra y la intelligentsia catalana firmen, en un acto supremo de autoridad, el acta de defunción de esta “ilusión occitana”, una auténtica llamada al orden dirigida contra las “desviaciones” occitanistas. 
Y si esto ocurría a finales del XIX, ¿cómo puede sostenerse a día de hoy que la conquista de 1229 fuera “catalana” en el sentido de que el pueblo mallorquín pasó a hablar “catalán” como afirma la ley de normalización lingüística? No hay un solo documento escrito que certifique que en 1229 los “catalanes” –un gentilicio que apenas se empezó a utilizar un siglo antes– hablaran una lengua diferenciada de los territorios de Oc. Ni los filólogos más voluntaristas han sido capaces de encontrar alguna acta fundacional del catalán que certifique claramente dicha separación lingüistica en el medievo. En realidad, eran los “catalanes” (o como se llamaran) los que escribían en la prestigiosa lengua de los trovadores y no al revés.
Sobre esta patraña originaria, sin embargo, el nacionalismo ha construido una ideología que pretende reincorporarnos a la catalanidad perdida, un mito. La nación no preexiste al nacionalismo. Es al revés, es el nacionalismo quien la crea y para ello se vale de todos los elementos –algunos ciertos, otros inventados, otros deformados– que están a su alcance para llevar a cabo esta “profecía autocumplida” como es toda construcción nacional. Por eso se magnifican ciertos episodios históricos y se obvian otros, tal vez más relevantes. La historia, como la filología, se transforman así en ilustres cortesanas de la política. No seré yo quien discuta, ¡sólo faltaría!, la legitimidad de los catalanes de crear su propio idioma que ha servido de base a sus deseos de emancipación nacional. Antes otros lo hicieron. Otra cosa es que, además de absorbernos a cámara lenta gracias a unos políticos serviles e ignorantes que se pliegan ante los argumentos de autoridad de unas élites intelectuales venales y politizadas al máximo, pretendan hacernos comulgar con sus ruedas de molino, disfrazando sus pretensiones políticas de “científicas” o acordes con el signo de la historia. A fin de cuentas, todos somos libres de creer en lo que queramos, incluso en los “curanderos”, como decía el otro día en IB3 Antoni Joan Pons con la arrogancia propia de la feligresía nacionalista.
_____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 10/12/2016

lunes, 28 de noviembre de 2016

Sa tatxeta. Festival d’insults ben retribuïts


En Bernadet de Son Frare |
tatxetaTal com hem denunciat a sa darrera nota de premsa, sa conselleria de Transparència, Cultura i Deports, dirigida per Ruth Mateu (MÉS), acaba d’untar dues revistes locals que han difamat sa Fundació Jaume III de forma toixarruda i grossera. Se tracta de sa revista “Cent per Cent” de Manacor, que ha rebut 7.500 € de Mateu, i de “Llucmajor De pinte en ample”, que n’ha rebut 5.000. Aquestes dues revistes, amb s’intenció de marcar territori, han dedicat portades, editorials, articles d’opinió i cròniques an es dos únics actes que sa nostra fundació ha fet fora poble: una manifestació silenciosa i pacífica a Manacor per animar es batle a seguir usant s’article baleàric a ses xarxes socials; i sa participació, juntament amb altres nou entitats, a s’homenatge que anualment solem commemorar cada 25 d’octubre per recordar sa derrota de Jaume III l’any 1349. Dues presències testimonials, certament, però que han bastat per encendre ets ànims, una mica alterats, des redactors de “Cent per Cent” i de “Llucmajor De pinte en ample”. Des de sa superioritat moral i cultural que caracterisa aquests set-ciències, vet aquí es covo d’insults amb què mos han honrat.
CentPerCentCent per Cent. Sa revista que dirigeix Antoni Riera, mestre d’escola i columnista per més senyes des diari també subvencionat Ara Balears, no ha mirat gaire prim. Ha tret sa massa grossa per posar-mos blaus. Se veu que el tenim una mica disgustat i que per calmar-lo hi haurem de posar un poc d’ungüent de reblanir. Aquí teniu tot lo que mos ha entaferrat sa criatura: “anticatalanisme d’extrema dreta”, “extrema dreta”, “gonellista i secessionista Fundació Jaume III”, “cares vinculades als moviments d’extrema dreta de Mallorca”, “grupuscle anticatalanista”, “grup d’extrema dreta”, ignorants, ridículs, estúpids, irracionals...
Per afegitó, també en aquesta revista s’ha publicat que Joan Llodrà, regidor d’Esquerra Republicana de Catalunya, va advertir es batle que encara que aquest pic havíem “actuat de forma pacífica, altres vegades no ha estat així”. No sabem a què se refereix. 
LlucmajorEnPinteEnAmple 1Llucmajor De Pinte en Ample. Sa revista que dirigeix Catalina Font ha quedat també ben a pler. Pràcticament ha dedicat es darrer número a s’homenatge a Jaume III des passat 30 d’octubre. En total, cinc pàgines senceres –crònica de s’acte i article d’opinió– i part de sa portada. També pareix que la tenim una mica morrotosa en vista de tot lo que mos han etzibat es cronista Toni Llompart i s’articulista Lluís Segura: “extrema dreta”, “energúmens”, sembradors d’odi, analfabets, “anticatalans”, “ignorants”, “manipuladors”, “torpedes duodenals de la filologia humorística”, “extrema dreta analfabeta”, “analfabets criteris de sa Fundació”, “ignorància històrica i intencionada voluntat de manipulació”, “col·laboracionistes espanyols”, “hereus d’Olivares, de Millán d’Astray o del dictador menudet del Ferrol”, “conspiradors”, odiadors d’aquells “que no comparteixen les seves opinions”
I noltros mos demanam, ¿realment una manifestació silenciosa i un acte cívic respectuós mereixen es xinxer d’injúries que mos han dedicat aquestes dues revistes subvencionades? ¿De veres mereixen ajudes públiques dos medis que se comporten d’aquesta “suerte”? ¿I ara no estan empegueïts?
P.D. En vista de s’esclat d’enginy en s’art d’insultar des seus correligionaris, l’Obra Cultural Balear hauria d’encetar es I Premi Jaume Sastre pes Premis 31 de Desembre d’enguany, un guardó que aniria dedicat a s’insultador més terrorífic de Mallorca. En Riera, en Llodrà, en Llompart o en Segura mateix farien a prop de guanyar-lo. Sempre en nom, naturalment, de sa gran cultura que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó...

AIXÍ SOM ES MALLORQUINS


ES mallorquí no te saluda - te diu UEP!
ES mallorquí no s’engata - me agafat un pet que no t’ho creus ni tu!
ES mallorquí no te dona l’esquena - des teu pa en faràs sopes!
ES mallorquí no s’impressiona - diu... URO!
ES mallorquí no se masturba - li pega rampa!
ES mallorquí no s’enfada - me cag en tot, criisssto!
ES mallorquí no surt corrent a tota velocitat - té un coet a n’es cul.
ES mallorquí no te demana que el duguis - que no te sap greu dur-me aquí devora?
ES mallorquí no surt a lligar - surt a veure 4 famelletes.
ES mallorquí no te diu que t’acostis - Vine asuquinetes!
ES mallorquí no té un penis - té una perdiu revetlera.
ES mallorquí no no practica sexe - boixa.
ES mallorquí no és patriota - fa poble!
ES mallorquí no s’immuta - te creus que m’importa?
ES mallorquí no se molesta - li toquen es collons.
ES mallorquí no te diu que surtis de l’illa - Ara trobes que te n’has d’anar?
ES mallorquí si l’importes - no m’emprenyis si ja ho saps.
ES mallorquí no dissimula - t’ha vist na Bet i sa mare.
ES mallorquí no te xerra malament - te mossega
ES mallorquí no desconfia - te creus que te crec?
ES mallorquí no és nacionalista - Defensa lo nostro!
ES mallorquí no s’ho creu tot - pots pensar
ES mallorquí no se crema al sol - estic ben torrat.
ES mallorquí no diu que neva - demà farà farina.
ES mallorquí no diu que fa mal temps - no, i demà plourà, eh?
ES mallorquí no s’en va a dormir - s’en va a jeure!
ES mallorquí no crida al propietari - diu... l’amo!
ES mallorquí no te perdona - Bé, ja està bé així
ES mallorquí no te diu que vagis malament - A on vas així?
El mallorquí no t’ofereix - te diu...jas!
ES mallorquí no xerra castellà - xerra foraster
ES mallorquí no te vol - t’estima!
ES mallorquí no te més identitat que el de sa seva illa.

miércoles, 16 de noviembre de 2016

¿CATALÀ O BALEAR? - CANAL 4 RÀDIO




“Sa UIB no vol reconèixer ses singularitats des mallorquí, es menorquí i s’eivissenc perquè rompria sa construcció nacional i sentimental des Països Catalans”


Avui publicam es mediàtic debat '¿Català o Balear?' de dijous 10/11/2016 en es programa "Entre tu i jo" de Canal 4 Ràdio.
Protagonisat per Joan Pons, historiador i vicepresident de sa Fundació Jaume III, i Pere Sánchez, llicenciat en audiovisuals i comunicació.
Pons ha defensat davant Sánchez sa necessitat de dignificar es mallorquí, es menorquí i s'eivissenc amb arguments històrics, lingüístics i, sobretot, pragmàtics, abans que es nostro patrimoni lingüístic s'acabi apagant com un llum d'oli per mor de sa pressió des català estàndar. Per contra, Pere Sánchez ha dit que sa defensa de ses modalitats insulars és una excusa per defensar es castellà i s'unitat d'Espanya.

 http://www.jaumetercer.com/index.php/10-noticias/876-b

 Publicat a Canal4diario.com, es 10/11/2016

martes, 8 de noviembre de 2016

Román Piña Homs: "Los baleares somos hijos de 5.000 años de historia"


Fundació Jaume III |
RPiñaSNEL MUNDO/El Día de Baleares
El catedrático de la UIB, Román Piña Homs, ha publicada nueva obra, Ser de los nuestros, un ensayo sobre la identidad del pueblo balear - Le ha presentado el portavoz de la Fundació Jaume III, Joan Font Rosselló
En la calle Concepción de Palma sólo unas pocas luces y farolas impiden que la oscuridad de la noche reine por completo. Son cerca de las 20 horas y a pesar de que la travesía no está muy concurrida, la mayoría de los viandantes se dirigen hacia el mismo lugar. En el interior del Centro Cultural Sa Nostra las luces permanecen encendidas. El ir y venir de los empleados parece indicar que ultiman los preparativos de algún evento. Poco a poco la gente va entrando en el centro, no en gran número pero sí constantemente. Todos acuden por la misma razón, la presentación de la última obra de Román Piña Homs.
El catedrático de Historia del Derecho, actual profesor emérito de la UIB y miembro de su Consell Social ha publicado, a través de la Editorial Sloper, Ser de los nuestros. La obra es un ensayo histórico sobre la psicología colectiva del pueblo balear a partir de 16 acontecimientos históricos que han configurado la forma de ser de los baleares.
La obra, ya a la venta, se puede adquirir antes de entrar en el auditorio en el que tendrá lugar la presentación. Por lo que muchos de los asistentes se acercan a una mesa tras la que Román Piña Valls, editor del libro e hijo del catedrático, vende Ser de los nuestros. Obra que desaparece rápidamente de encima de la mesa y de las cajas.
Con el libro en la mano o bajo el brazo, la gente, debidamente arreglada, entra en el auditorio a la caza de una butaca. Las localidades se llenan casi con la misma rapidez con la que Piña Valls vende la obra. El lugar cuenta con un amplio aforo, caben algo más de 180 personas, pero no basta. Algunos asistentes incluso han de recurrir a las sillas plegables que hay en la sala. Sin embargo, no todos pueden sentarse y un gran número de personas permanece de pie en los laterales y en el fondo del auditorio. 
Piña Homs está situado junto al escenario y saluda a amigos y conocidos. Posa a petición de los fotógrafos y luego sube al estrado en el que hay una mesa con tres sillas. Ocupa la del centro y a su lado se sientan su hijo y Joan Font Rosselló, profesor titular de la UIB y portavoz de la Fundació Jaume III. A este último es a quien el autor le ha pedido que le presente el libro. 
El primero en tomar la palabra es el hijo y editor, quien habla sobre su padre, al que califica de muy académico y serio. «Ya os podéis imaginar cómo era vivir bajo el mismo techo. No tenía un padre, tenía a un conferenciante», bromea y añade: «Ha sido algo impresionante poder editar el libro de mi padre. Espero tener la oportunidad de volver a hacerlo».
Tras un efusivo aplauso empieza a hablar Font Rosselló, quien explica que Ser de los nuestros es un manual para explicar la historia de las Baleares. «Le propuse a Román un proyecto. Hacer un manual que desmitificara todas las historias que corren sobre las Baleares y que no son ciertas», explica. Ese es el germen del ensayo de 178 páginas que se presenta en el Centro Cultural Sa Nostra. «Hay una falta de orgullo histórico y también faltan más libros como este. Un libro que reivindica nuestra identidad. Que nos recuerda que somos un pueblo milenario y no un mero apéndice insular».
De nuevo aplaude el auditorio y cuando se hace el silencio habla Román Piña Homs. Asegura que para él ha sido un desafío publicar esta nueva obra cuando está tan cerca de los 80 años. «Pero Ser de los nuestros no es otro libro más, es mi testamento espiritual para descubrir quiénes somos los baleares». Piña Homs explica que en las islas hay una «mescolanza» de culturas que se remonta a épocas anteriores a Cristo y que todavía se da. Señala que la forma de ser del pueblo balear está intrínsecamente ligada al hecho de que siempre se ha tenido que defender de los que vienen de fuera. «Porque son ellos los que vienen. Nosotros nunca vamos», bromea. «Lo más importante que debemos recordar y lo que trata de enseñar este libro es que los baleares somos hijos de 5.000 años de historia».
Al terminar, Piña Homs da paso a su nieto Enrique, apenas un adolescente, que ha compuesto una canción llamada Som Balear inspirada en el libro. Y tras la interpretación del joven cantautor, la gente empieza a abandonar el auditorio. En el jardín del Centro Cultural Sa Nostra se ha preparado un cóctel. Pero lo «importante es» que tanto los que opten quedarse como los que decidan marchar, llevan con ellos Ser de los nuestros, «un ensayo para reflexionar sobre su propia identidad balear».
_______________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 4/10/2016

viernes, 16 de septiembre de 2016

El desprecio de Ensenyat hacia el 12-S


Fundació Jaume III |
EnsenyatDiadaEL MUNDO/El Día de Baleares
Miquel Ensenyat reconoció ayer que “se hizo la Diada de Mallorca un día antes para que no fuera un día laborable”, admitiendo implícitamente las acusaciones de asociaciones como la Fundació Jaume III de diluir el 12 de septiembre por la vía de los hechos consumados puesto que a su entender lo único que ocupa y preocupa a los miembros de Més es cambiar la Diada de Mallorca de fecha. Y si encima pueden hacer coincidir sus actos más emblemáticos como la ofrenda floral con la Diada de Cataluña, miel sobre hojuelas. La Jaume III destacaba además que entre la treintena de actos organizados con motivo de la Diada de Mallorca –bastantes en días laborables, por cierto– sólo uno, la entrega de medallas, tuvo lugar ayer, día 12 de septiembre. La falta de consideración de Ensenyat hacia los reyes privativos de Mallorca y todo lo que representó el reino independiente para forjar la patria de los mallorquines se puso de manifiesto el domingo en la ofrenda floral que cada año realiza el Consell a los monarcas enterrados en la catedral, en la capilla de la Trinidad. No sólo se equivocaron de retrato, confundiendo a Jaume II con Jaume III, sino que dejaron a las entidades civiles a dos velas al no permitirles, como otros años, el acceso a la capilla, invitándoles a depositar sus ramos y coronas en el altar. Sólo las autoridades accedieron a la capilla de la Trinidad. Una forma muy peculiar de venerar y dar a conocer a nuestros reyes privativos.
El catalanismo siempre ha abjurado de esta dinastía mallorquina ya que simboliza los anhelos de soberanía de los mallorquines con respecto a Cataluña cuyos monarcas, en los apenas setenta años que duró el Regne de Mallorques soberano, nunca cejaron en su empeño de fagocitar al precario y pequeño reino insular y unirlo otra vez a la Corona Aragonesa de la que, a sus ojos, nunca debería haberse desprendido. Tanto resquemor provocan nuestros reyes privativos que el catalanismo no vaciló en criticar a las autoridades mallorquinas cuando decidieron recuperar sus restos para ser enterrados en la catedral de Mallorca. El PSM siempre ha considerado el 12 de septiembre como una fiesta “postiza” que “no ha arraigado”, algo que es cierto en parte por el carácter de los mallorquines y en gran parte por el poco interés que han demostrado y siguen demostrando nuestras autoridades en darle el realce que se merece.

martes, 13 de septiembre de 2016

Enveges catalanistes


Es complexe d'inferioritat des catalanisme a Balears està causat per una sèrie de punts que ara resumiré aquí. Jo entenc que, haver de viure de mentides i més mentides, i que, aquesta necessitat de manipular i re-interpretar s'història, vé d'un complexe d'inferioritat notori, producte d'una sèrie de "putadetes" que s'història els ha reservat.

Aquí van aquesta sèrie de punts:
- que es "seu" nom de Catalunya surt per primer pic documentat a un llibre que tracta sobre es mallorquins i una croada pisana (Liber Maiolichinus), quand es nom de Balears vé d'un nom que mos donaren es fenicis
- que mentres es catalanistes estan obsessionats amb s'arribada des grecs a Ampúries com un fet de que sa civilisació arribàs a ells, es fenicis ja mos havien batiat amb so nostro nom actual: Baleyaroh - Balears
- que mentres ells mai, mai, mai han estat independents, noltros hem estat regne independent, i, a sa mateixa època, "ells" eren un grupet de comtats
- que mentres Barcelona no tenia ni port, perquè tot era una platja (com bé documenten ses cròniques pisanes de 1118), noltros teníem mig Mediterrani aterrorisat per ses ràzzies pirates i es port de Mdina Mayurqa tenia un tràfic marítim impresionant
- que mentres "ells" mai han posseït territoris nostros, noltros sí que hem posseït territoris seus (per exemple, sa Corona de Mallorca tenia com possessió part de s'actual Catalunya)
- que mentres "ells" mai foren província romana, noltros sí que ho fórem
- que mentres n'Alí el Mallorquí conquistava el nord d'Àfrica (Bugia, Tunis, etc), ampliant es territoris des regne almoràvid de Mallorca-Balears, allà per final des S. XII, a sa Península, ses assemblees de pau i treva, fixaven, de forma indirecta, es límits geogràfics de Catalunya entre Salses, Tortosa i Lleida (aquesta encara no hi formava part), ès a dir, ni tenien fronteres fixades ni hi estaven d'acord entre ells a l'hora de fixar-les
- que mentres "ells" varen anomenar Rei d'Aragó a un rei de Castella, cosa que amaguen, es soldats des Regne de Mallorca lluitaren pes drets des llegítim rei
- que mentres "ells" varen anomenar rei de Catalunya a un rei francès, es soldats de Balears varen lluitar, un altre pic, pes rei llegítim
- que mentres a s'antiguitat es nom des foners balears era, arreu del món civilisat, conegut com un símbol de bravura, duresa, honor i coratge, de Catalunya no tenim absolutament res. Important recordar que es foners balears, en no esser ateses ses seves peticions de pagament per tal de formar part de s'exèrcit cartaginès, posaren setge a sa ciutat de Cartago, setge que aixecaren en aprovar-se dites demandes
- que es lingüistes i folòlegs més importants de sa "llengua catalana" han estat i són balears: Mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll i Joan Veny.
- que "ells" no saben quand salar ni quand lalar i noltros sí, i per això se volen carregar es nostro (sí, ara ja nostro) article salat, renegant d'ell i volent marginar-lo a ses escoles i a sa vida habitual
- que mentres se creuen que dir-mos gonelles ès un insult, per noltros ès un adjectiu possitiu, som ets autèntics i reals continuadors de sa feina d'en Pep Gonella. Si tan patètic ès esser gonellista o gonella, Mn. Alcover, que no seguia s'ortografia de s'IEC, o en Pere d'Alcàntara Penya, que considerava es parlar de balears es més autèntic, què deuen/devien esser?? (i això que ells foren "anteriors" a en Pep Gonella)
- que catalans con Mn. Griera o en Jordi Quingles reconeixien/reconeixen que es soldats d'en Jaume I no dugueren es català a ses Balears
- que mentres en Jaume I mai va esser rei de Catalunya (cosa que, després de Corbeil, pogué fer perfectament i no va fer), sí que va crear es regne cristià de Mallorca, amb dinastia pròpia
- que mentres ells mai varen tenir una dinastia real pròpia, noltros sí que la tenguérem
- que es fill d'en Ramón Berenguer i na Petronila va baratar es seu nom de "Ramon" per "Alfons" i es seu llinatge per "d'Aragó", posant fi an es casal de comtes de Barcelona per via "barcelonina"
- que se creuen que ells varen afegir Aragó an es comtat de Barcelona, quand realment ets aragonesos varen guanyar una sortida a la mar, però d'això no s'han temut
- que fins i tot, es "catalaníssim" Pere el Cerimoniós, reconegués que es títol principal era de rei d'Aragó i que ses coronacions se seguirien fent a Saragossa
- que s'han de basar amb en Ramon Muntaner per dir que ells, es "cathalanesch", mos repoblaren, un senyor que data malament (i per uns anys de diferència!!) es naixement d'en Jaume I i que diu que va voure sa conquista de Múrcia p'en Jaume I, quand devia tenir (en Muntaner) 1 any d'edat!!
- que en Ramon Llull fos mallorquí, i no català, com pretenen
- que ses 4 barres (millor dit, pals) foren preses per n'Alfons (fill d'en berenguer i na Petronila) i que sa teoria de ses barres d'en Ramon Berenguer no tenga per on aguantar-se (es segells d'en Berenguer no mostren barres, com sí ho fan es de n'Alfons)
- que sa bandera més antiga del món sia sa mallorquina, des Regne de Mallorques, atorgada pel Rei Sanç expressament pes regne, i no ses "barres" catalanes (que de catalanes, res de res)
- que noltros fórem regne independent amb sos moros almoràvids i també després de sa mort d'en Jaume I per 1276, mentres que sa generalitat no té existència segura i "certificada" fins 1359 després d'unes corts celebrades a.... Montsó!!!
- que a sa guerra civil volgueren invaïr-mos per sa zona de Manacor per incorporar-mos an es nefast "Estat Català" i sa jugada els va sortir de pena, havent de morir molta gent sense culpa


I tantes i tantes més que podria fer un llistat inacabable, però aquestes són ses fetes principals que els causen un sentiment i un complexe d'inferioritat tan gros que mos volen annexionar per tal d'apropiar-se de sa nostra història i sa nostra cultura.

Me sap greu, s'article d'avui no vol mostrar coses noves i vol ser cap punt de referència ni res de tot lo fet fisn ara; només ès un "recordatori" de perquè tenen es catalanistes aquest sentiment de sentir-se inferiors a noltros i que necessiten tenir-mos com "seus".


Pobrets, pena me fan.

miércoles, 3 de agosto de 2016

UN POC D’HISTÒRIA: MOSSÈN ANTONI MARIA ALCOVER.

Declaracions mossèn Antoni Maria Alcover.
Declaracions mossèn Antoni Maria Alcover.
Mossèn Antoni Maria Alcover y Sureda va néxe a Manacor es día 2 de febrer de 1862. A 1905 va goñà per oposicions sa dignidat de canonge y a 1915 va ser nombrat Vicari General de sa diòcesi. A 1921 se va nombrà Canonge magistral y degà, com també Governador eclesiàstic. Sas diòcesis de Balears nombraren a mossèn Antoni Mª Alcover y Sureda comissionat y representant per sa recopilació de sas paraulas de sa llengo balear, junt emb so comissionat per sas diòcesis de València, el pare jesuita Lluís Fullana Mira, per recopilar sas paraulas de sa llengo velenciana, y de s’editor Pompeu Fabra, recopilador per Catalunya, per sa redacció d’es diccionari de sas llengos Catalana-Valenciana-Balear.
A 1913 Pompeu Fabra, com editor, traicionà sa confiansa de sas diòcesis de Balears y de València, editant dit diccionari com “Diccionari de la llengua Catalana”.
Mossèn Antoni Mª Alcover y Sureda, desde ets añys 1905 fins s’añy 1919, va ser un furibund defensor y introductor d’es catalanisme a Balears. Defenestrat y traicionat p’en Pompeu Fabra y per “L’Institut d’estudis Catalans” mossèn Antoni Mª Alcover reconex a sa publicació d’es día 19 de mars de 1919 a n’es diari de Palma de Mallorca “La Vanguardia Balear” sa seva gran equivocació y error per haverse venut a n’es més indecent catalanisme per sa gran sèrie de premis y honors que va rebre per part de “L’Institut d’Estudis Catalans”. A dit diari demana humilment perdó a n’es poble balear per sa seva traició a sa vertadera llengo vernàcula mallorquina o balear. A n’es matex escrit mossèn Alcover també reconex que “Tirant lo Blanch”, novela de cavalleria escrita p’en Juanot Martorell, cavaller valencià, va ser escrita en sa llengo valenciana y no en sa llengo catalana com actualment falsament s’afirma.
Es día 8 de janer de 1932 va morir a Palma de Mallorca mossèn Antoni Mª Alcover y Sureda, autor y escritor de sas “Rondayes Mallorquines” que firmava emb so seudònim d’en Jordí d’es Recó.

domingo, 3 de julio de 2016

Lengua Mallorquina.....Sin duda


Històri General d'es Reyne de Mallorca, 1837.
Històri General d’es Reyne de Mallorca, 1837.
Aquesta es una pregunta que mos fan moltas de vegadas es defensors de sa llengo catalana, y que desgraciadament molts de noltros degut a n’es desconexement, no sabem que contestar.
Idò sí que n’hi ha, y molts més d’es que mos pensam. Vet aquí una petita relació:
  • Benito Español, (1482 – 1553), escrigué sas seuas obras y poesias en llengo mallorquina.
  • Fray Francisco Pou, (1573 – 1630), escrigué es seus Sermons per sa Corema en llengo mallorquina.
  • Juan Binimelis, (1538 – 1616), escrigué una Històri d’es Reyne de Mallorca en llengo mallorquina, y a 1595 va publicar una Gramàtica Mallorquina.
  • Juan Fiol, a 1616 va publicà un diccionari Mallorquí-Llemosí. A 1651 va publicà una Gramàtica de sa llengo Mallorquina- Llemosina.
  • Rafael Bover, poeta, a 1.625, escrigué sas seuas poesias en mallorquí.
  • Antoni Eliseo y Pujol, “monjo Carmelita“. De 1647 a 1713, escrigué varias devocionaris y opúsculs, en llatí, mallorquí y castellà.
  • Martín Serra. 1715. Teòleg, es autor de varias obras en llatí, mallorquí y castellà.
  • Antonio Balaguer, a 1723, va publicà un Diccionari de sa llengo Mallorquina.
  • Pedro Cayetano y Doménech, (1728 – 1779). Va publicà un Vocabulari trilingüe, Mallorquí – Castellà – Llatí.
  • Nicolas Ferrer de Sant Jordi, (1730 – 1758). Escrigué diversos relats en mallorquí.
  • Juan Facundo y Sureda, (1734 – 1796). Va publicà un Diccionari Mallorquí – Castellà – Llatí.
  • José Togores y Sanglada, Conte d’Ayamans y Baró de Lloseta, (1767 – 1831). Escrigué un Diccionari de sa Llengo Mallorquina, y un Tractat d’Ortografía de sa Llengo Mallorquina.
  • Tomas Aguiló y Cortés. De 1.775 a 1.856 escrigué diversas Fabulas y Versos en Mallorquí ,y axí com sa seua gran obra: Rondaya de Rondayas, també en mallorquí.
    Fabulas en vers mallorquí, añy 1802.
    Fabulas en vers mallorquí, añy 1802.
  • Juan Fiol y Estades, a 1782, va publicà es Diccionari Dietari de sa llengo Mallorquina.
  • Juan Bautista Nicolau y Seguí. De 1804 a 1830, escrigué poesias en Mallorquí, Castellà y Llatí. Va traduí sas obras d’es poeta Virgili a n’es mallorquí.
  • Francisco Pelegri y Mulet. A 1809, escrigué en vers y prosa en mallorquí.
  • José Dameto (1810 a 1864). Va traduí una bul·la Papal d’es llatí a n’es mallorquí.
  • F. Antoni María Cervera, a 1812 va publicà una Nueva Ortografía de la Lengua Mallorquina
    Nueva Ortografía de La lengua mallorquina. 1812.
    Nueva Ortografía de La lengua mallorquina. 1812.
  • Francisco Mayol, a 1821, va publicá un Diccionari – Mallorquí – Castellà – Llatí.
  • Pedro de Alcántara Peña. (1823 – 1906), escrigué poesías en llemosí y en mallorquí.
  • Pedro Andréu, a 1835, va publicà un Diccionari Mallorquí – Castellà.
  • Juan Guasp y Pascual, a 1835, va publicà un Diccionari Ortogràfic Mallorquí – Castellà. A 1.837, va publicà es Diccionari Ortogràfic Mallorquí – Castellà – Llemosí.
  • Juan José Amengual, a 1835 va publicà una Gramàtica de sa Llengo Mallorquina moderna. A 1858, va publicà es primer tom d’es Nou diccionari Mallorquí – Castellà – Llatí. A 1.872 va publicà una segona edició de sa gramàtica y es segon tom d’es diccionari.
escanear0025
  • Sa Sociedad Económica Amics d’el País, a 1835, va publicà s’Ortografía y Diccionari Mallorquí – Castellà.
  • José Cortés. De 1837 a 1847. Escrigué y publicà dos Tractats destinats a que partiguent de sa llengo Mallorquina se pugui aprendre sa llengo Castellana.
  • Tomas Forteza y Cortes, a (1838 – 1898) escrigué una Gramàtica de sa llengo Mallorquina.
  • Pere Antoni Figuera, a 1840 va publicà es Diccionari Mallorquí – Castellà. Es matex añy escrigué un Diccionariet en mallorquí, per porer entendre a n’es célebre poeta valencià Aussias March.
Diccionari mallorquí-castellà Pere Figuera 1840.
Diccionari Mallorquí-Castellà Pere Figuera 1840.
  • Jaume Pujol, a 1850 va publicà es seu Tractat d’Ortografía de sa llengo Mallorquina.
  • Tomas Aguiló y Forteza, a 1858 escrigué y publicà Poesías Fantàsticas en Mallorquí. Sa seua actitut de científic mallorquiniste eu va alluñyà d’es moiment de sa “Renaixença” catalana.
    Baladas escritas en Mallorquí, 1858.
    Baladas escritas en Mallorquí, 1858.
  • Unos Amigos, a 1859, publican un Diccionari Mallorquí – Castellà.
    Diccionari Mallorquí-Castellà , Unos Amigos, 1889.
    Diccionari Mallorquí-Castellà , Unos Amigos, 1889.
  • Pedro Félio y Percho, a 1861, escrigué poesias en mallorquí y en castellà.
  • D. Gabriel Mariano Ribas, prevere, a 1861 escrígué en mallorquí Es Mes de Maig ó devoció á Maria Santissima.
    Mes de Maig ó devoció a Maria Santissima. 1861.
    Mes de Maig ó devoció a Maria Santissima. 1861.
  • Miguel Porcel y Riera, Pedagogiste, (1.869 – 1.933). Autor d’es llibres escolars “Grado Preparatorio, Grado Elemental, Grado Medio y Grado Superior”, que s’estudiaren per tot España fins ets añys 50 d’es sigle XX, en que va aparexe sa Enciclopedia Álvarez. A n’es final de cada un d’es graus havía un vocabulari tematic de Mallorquí – Castellà. A sas edicions de Galicia es vocabulari era de Gallec – Castellà.
    Vocabulari mallorquí-Español. 1933.
    Vocabulari mallorquí-Español.
  • Joaquín Mª Bover, a 1868, escrigué un Diccionari Manual de sas llengos castellana y mallorquina.
  • Esteban Policée, Metge, a 1.868, escrigué un tractat sobre La muy Noble e Ilustre Ciudad de Mallorca y sobre sa llengo mallorquina, editat a Italia y escrit en italià.
  • Damián Boatella y Matías Bosch, a 1874, publican sa seua obra, Enseñanza Práctica del Castellano a partir del mallorquín. Obra premiada y declarada apta per s’enseñansa a s’Exposició Universal de Barcelona de 1889.
    Enseñanza Práctica del Castellano, sexta edició, 1889.
    Enseñanza Práctica del Castellano, sexta edició, 1889.
  • Bartolome Rotger, a 1878, escrigué un Diccionari de sas llengos, mallorquina y castellana, dins es que se recuyexen sas paraulas més usuals d’es mallorquí.
  • S’Ilustrissim Sr. D. Bernat Nadal, Bisbe de Mallorca, a 1879 va manar publicar en mallorquí es Catecisme de sa Doctrina Cristiana.
    Catecisme de sa Doctrina Cristiana, 1879.
    Catecisme de sa Doctrina Cristiana, 1879.
  • Juan Esteban, a 1880, va publicà sa seua obra, Llissons de Mallorquí – Frances – Castellà.
  • Manuela de los Herreros y Sorá de Bonet. 1845 – 1911. Escritora, poetisa y administradora de s’Arxiduc Lluís Salvador de 1903 a 1911. Dins practicament totas sas seuas obras se diu qu’escríu en mallorquí.
  • Gabriel Maura, escritor y poeta, a 1892 va publicar Aygo-forts.
Aygo-forts, 1892.
Aygo-forts, 1892.
  • Pedro D’Alcantara Penya y Nicolau, a 1892 va publicà Poesíes en mallorquí popular.
Poesías en Mallorquí Popular, 1892.
Poesías en Mallorquí Popular, 1892.
  • Arxiduc Lluís Salvador, a 1895 va publicà sas Rondayes de Mallorca, escritas totalment en mallorquí, una obra d’incalculable valor que mos demostra com xerravan es mallorquins per aquell temps.
    Rondayes de Mallorca, Arxiduc Lluis Salvador, 1895.
    Rondayes de Mallorca, Arxiduc Lluis Salvador, 1895.
  • Mossèn Antoni Maria Alcover, conegut com en Jordí d’es Recó, a 1896 va publicà es volum I de sas Rondayes Mallorquines.
Aplec de Rondayes Mallorquines, 1913.
Aplec de Rondayes Mallorquines, 1913.
  • Mariano Aguiló y Fuster, 1897, va publicà es Diccionari Bibliogràfic de sa lliteratura Llemosina. Sa seua obra poetica esta escampada per varis obras d’altres autors. <Cap nació pod dirse pobre si per sas lletras renex. Poble que sa llengo cobra se recobra a sí matex. Mariano Aguiló>.
  • Damián Boatella, a l898, va publicà un Diccionari mallorquí – castellà (premit Rosa d’Or d’es Jocs Florals de Barcelona de 1898).
  • A sa Revista Literaria Decenal, a 1899, se diu: «El muy Ilustre señor don Antonio María Alcover, Provisor de este Obispado y Catedrático de Lengua y Literatura mallorquina, nos ha ofrecido un ejemplar de la edición de esta revista en nuestro idioma, que ha hecho el nuevo Plan de Estudios del Seminario Conciliar. Edita en él un vocabulario mallorquín etimológico. El 18 de mayo de 1899 empezaron los exámenes de Lengua y Literatura mallorquinas y de Historia de Mallorca. Con anterioridad había publicado las Rondayas Mallorquinas, escritas en mallorquín.»
  • Es Prevere don Ildefonso Rullán, a 1.906, va traduí «el Quijote» a n’es mallorquí. (Es catalans no eu féren fins ets añys 70 d’es sigle XX).
    Don Quixote de La Mancha, 1905.
    Don Quixote de La Mancha, 1905.
  • Antoni María Alcover, a 1930 va comensà a publicar en fascículs es monument llingüístic titulat: Diccionari català-valencià-balear, que distinguex clarament sas tres llengos.
Diccionari Català-Valencià-Balear.
Diccionari Català-Valencià-Balear.
  • Antoni Vives Ginart, a 1.935, va publicà es Vocabulari de sas llengos mallorquina y española, editat a s’imprenta de Mossèn Antoni Mª Alcover, y prologada per D. Francesc de Borja Moll, alabant sa llengo mallorquina y recomenant que tots es mallorquins l’haurían de tenir, fent enrecordar ademés s’existenci d’una seri de gramàticas y diccionaris en llengo mallorquina, d’es sigles XVIII y XIX. Posteriorment, a 1.983, es matex Francesc de Borja Moll y sa seva fiya n’Anna, a una reunió dins sa U.I.B., cuant se lis demanà quina diferènci hey havía entre una llengo y un dialecte, tots dos varen dir que per ser una llengo, aquesta havía de tenir gramàticas y diccionaris, afirmant qu’es català era una llengo perquè sí qu’en tenía, y que com qu’es mallorquí no en tenía, només era un dialecte d’es català. ¡Mentiders!

  • Llorenç Vidal va publicà a s’añy 1959 sa 1ª edició  de sa Petita Ortografía Balear, reeditada 1960,  en unas circunstàncis molt diferents de sas actuals, ahon va complí una missió molt concreta. Tenia una intenció divulgadora per a no iniciats, raó per sa cual s’evitaren es tecnicismes de sa terminologia gramatical. És un testimoni de sa situació durant sas dècades d’es passats añys 50 y 60, y conté aclariments normatius -especialment per lo que fa referènci a s’ús de s’articul sibilant- que actualment certs “normalisadors” no tenen massa clars en transcriure toponímics o en escriure en mallorquí / balear popular.
    Petita ortografía Mallorquina/Balear.
    Petita ortografía Mallorquina/Balear.
  • Antonio Roig Artigues, a 1986, va publicà sa Gramática de la Lengua Balear, redactada en castellà.
Gramàtica d'es balear, añy 1997.
Gramàtica d’es balear, añy 1997.
  • Mikèl Garau y Rosselló, a 1991 escrigué y publicà en mallorquí es llibre Històri política d’es reys de Mallorca.
Històri poñitica d'es Réys de Mallòrca.
  • Antonio Roig Artigues, a 1994 va publicà es Diccionari Balear-Español.
Diccionario Balear-Español, 1994.
Diccionario Balear-Español, 1994.
  • Acadèmi de sa Llengo Baléà, a 2005, va publicà sa Gramàtica normativa de sa Llengo Baléà.
    Gramàtica d'es Baléà, 2005.
    Gramàtica d’es Baléà, 2005.
  • Mikèl Garau y Rosselló, a 2010 escrigué y publicà, ja en llengo balear, es llibre d’històri «Es réys de Mallorca, d’el 799 a n’el 1376».
Es Réys de Mallorca.
Es Réys de Mallorca.
  • Fundació Jaume III, a 2015 va publicà es llibre d’Estil, y a 2016 es llibre sa Norma Sagrada.
Sa Norma Sagrada, 2016.
Sa Norma Sagrada, 2016.